Dels servidors de correu a les eines de videoconferència i les plataformes de col·laboració documental, la infraestructura digital d'Europa està profundament lligada a les empreses tecnològiques nord-americanes, i sobretot a Microsoft. Microsoft 365 domina els desplegaments del sector públic a les institucions de la UE, i Teams s'ha convertit en l'eina de comunicació interna per defecte a moltes administracions i hospitals. Segons un informe de l'Open Cloud Coalition (OCC), una coalició del sector impulsada en part per Google, Microsoft podria arribar fins al 77% del conjunt del mercat de programari de productivitat de la UE, amb xifres encara més altes en segments concrets (fins al 84% en eines de col·laboració i fins al 90% en productivitat d'oficina).
Abans d'anar més enllà, val la pena fixar el terme. La sobirania digital és la capacitat d'un país o d'una administració de controlar, emmagatzemar i protegir les seves pròpies dades de manera independent. No és només on són les dades (la residència), sinó qui les controla i sota quina llei (la jurisdicció i el control operatiu). Aquesta distinció és el cor de tot el que ve a continuació.
I és que aquí hi ha una paradoxa: mentre les institucions europees estan obligades pel RGPD i se'ls exigeix el nivell més alt de protecció de dades, la infraestructura de núvol de què depenen sovint està controlada per proveïdors nord-americans i, per això, subjecta a marcs legals dels EUA i no europeus. Gràcies al Marc de Privadesa de Dades UE-EUA (DPF), l'acord transatlàntic vigent, aquests proveïdors tenen reconegut, de moment, un nivell de protecció «adequat» segons el RGPD, cosa que en legitima l'ús formal. Ara bé, les implicacions pràctiques plantegen problemes seriosos de sobirania. Sota lleis com la CLOUD Act dels Estats Units, les autoritats nord-americanes poden obligar proveïdors com Microsoft, Google o Amazon a lliurar dades encara que estiguin emmagatzemades físicament a Europa. Així, dades europees crítiques, des d'actuacions judicials fins a registres de la ciutadania, poden acabar sota un règim legal estranger. El compliment del RGPD es manté sobre el paper, però el control real de la infraestructura i de les decisions d'accés sovint no és a Brussel·les.
Taula de continguts
L'estudi de l'OCC, elaborat per la consultora Compass Lexecon, mostra que Microsoft ocupa una posició dominant en la contractació d'informàtica del sector públic de la UE. Un hiperescalador és un dels grans proveïdors de núvol a escala mundial, i Microsoft és el més present a Europa. Aquesta posició es reforça amb pràctiques de contractació com la recompra per part de clients existents, els requisits de compatibilitat i les ofertes de programari empaquetat, que fan cada cop més difícil que una institució canviï de proveïdor.
| Segment (UE) | Quota estimada de Microsoft (OCC, estimació ajustada) |
|---|---|
| Programari de productivitat (conjunt del mercat de la UE) | fins al 77% |
| Productivitat d'oficina | fins al 90% |
| Eines de col·laboració | fins al 84% |
| Mencions en licitacions públiques (quota d'incidència) | 72–91% (2023) → 89–100% (2024) |
La mesura més pròpia del sector públic és l'última. Els investigadors van analitzar les dades de Tenders Electronic Daily (TED), el butlletí de contractació pública de la UE, on les licitacions sovint anomenen proveïdors concrets, i van calcular una «quota d'incidència»: la freqüència amb què apareix cada proveïdor comparat amb els altres. Microsoft es cita molt més sovint que qualsevol competidor, amb quotes que anaven del 72% al 91% el 2023 i que van pujar a entre el 89% i el 100% el 2024.
Convé llegir aquestes xifres amb context: l'OCC és una coalició del sector amb interessos propis, i Microsoft n'ha qüestionat la independència. Tot i així, la direcció que apunten coincideix amb el que han descrit mitjans com Computer Weekly, que parla d'una Europa que «avança sonàmbula» cap a una dependència més profunda del núvol de Microsoft.
Fins a quin punt és vulnerable Europa? Un dels casos que ho il·lustra va passar el maig del 2025. Segons l'agència Associated Press, Microsoft va bloquejar el compte de correu de Karim Khan, fiscal en cap de la Cort Penal Internacional (CPI), en compliment de les sancions nord-americanes contra el tribunal imposades per l'administració Trump el febrer. El fiscal va haver de traslladar el correu al servei suís Proton.
Microsoft va negar amb fermesa haver suspès els serveis i va sostenir que havia estat la CPI qui havia mogut el correu a Proton. Mesos després, el febrer del 2026, la companyia va reconèixer davant d'una comissió parlamentària britànica que havia avisat la CPI que acabés l'accés de Khan o retiraria els serveis a tota l'organització, i va demanar disculpes per una inexactitud en aquella declaració. Fos com fos, el cas va encendre el debat: com va recollir Computer Weekly, va reavivar la por a la manca de control democràtic quan els serveis essencials es deleguen a empreses que operen sota jurisdiccions estrangeres. El que inquieta és el que va demostrar: que una decisió presa fora d'Europa pot afectar els sistemes de comunicació d'un tribunal internacional.
Microsoft i altres proveïdors de núvol nord-americans sovint afirmen que compleixen plenament el RGPD, i en la superfície satisfan molts dels requisits formals: contractes d'encarregat del tractament, centres de dades a la UE i clàusules contractuals tipus. Però una mirada més atenta revela una tensió legal que posa en dubte aquestes garanties.
El nucli del problema és l'abast extraterritorial de la llei nord-americana, i en especial la CLOUD Act. Aprovada el 2018, obliga les empreses tecnològiques dels EUA a lliurar dades a les autoritats nord-americanes quan ho demanen, independentment d'on estiguin emmagatzemades. Això vol dir que, encara que les dades europees siguin en un servidor de Frankfurt o de París, Microsoft, Google o Amazon han de complir si s'emet una ordre judicial als EUA. I això xoca de ple amb principis del RGPD com la minimització de dades, la limitació de la finalitat i el dret de la ciutadania europea a quedar protegida davant d'una vigilància il·legal o desproporcionada.
Per salvar aquest buit transatlàntic, la UE i els EUA van introduir el DPF el juliol del 2023. Però la història no convida a l'optimisme: el DPF segueix dos intents anteriors, el Safe Harbour (anul·lat el 2015) i l'Escut de Privadesa (anul·lat el 2020 pel Tribunal de Justícia de la UE en el cas Schrems II). Tots dos van caure perquè no protegien prou davant de la vigilància governamental nord-americana. El setembre del 2025, el Tribunal General de la UE va validar el DPF i en va rebutjar l'anul·lació, però el cas no està tancat: hi ha un recurs pendent davant del Tribunal de Justícia (presentat l'octubre del 2025) i veus destacades de la privadesa, com Max Schrems i l'organització NOYB, sostenen que l'acord acabarà caient igual que els anteriors. A la pràctica, les dades allotjades amb proveïdors nord-americans, encara que siguin en centres de dades europeus, continuen exposades a l'accés estranger.
Les autoritats europees de protecció de dades comparteixen aquesta preocupació. A Alemanya, la Conferència d'Autoritats de Protecció de Dades (DSK) s'hi ha fixat, i alguns estats i municipis ja han restringit l'ús de Microsoft 365 a escoles i oficines públiques per qüestions de compliment no resoltes; l'estat de Slesvig-Holstein ha anat més enllà i migra tota la seva administració cap a programari lliure. A Dinamarca, l'autoritat de protecció de dades va arribar a limitar l'ús de Google Chromebooks i Google Workspace a les escoles del municipi de Helsingør.
És la pregunta justa, i la resposta matisa el problema sense resoldre'l. Microsoft ha completat el febrer del 2025 la seva «frontera de dades de la UE» (EU Data Boundary) i ha presentat ofertes de «núvol sobirà», més els núvols nacionals operats per socis locals, com Bleu a França (Orange i Capgemini) o Delos a Alemanya (del grup SAP); a Espanya, empreses com Telefónica figuren com a sòcies del programa de sobirania de Microsoft.
Això millora la residència i la transparència de les dades, però no canvia el fet de fons: mentre la matriu sigui nord-americana, la CLOUD Act hi continua arribant, i un núvol «sobirà» operat per un soci segueix funcionant sobre tecnologia i llicències de Microsoft. Localitzar on es guarden les dades resol la pregunta de la ubicació, no la del control. Per això la sobirania de debò depèn de qui pot ser obligat a lliurar les dades, no només d'on seuen els servidors.
Els estudis mostren que les institucions i les administracions europees continuen comprant a les empreses tecnològiques nord-americanes, i afavoreixen de manera aclaparadora proveïdors com Microsoft, Google i Amazon en els processos de contractació. Aquestes decisions no són només tècniques o financeres: també són polítiques. L'informe de l'OCC adverteix que, a gairebé tots els estats membres, Microsoft té una quota de prop del 80% en programari de productivitat del sector públic, que sovint supera el 90% en ministeris, tribunals, escoles i hospitals nacionals.
Aquesta sobredependència crea un cercle viciós que es reforça sol. Com que les eines de Microsoft són omnipresents, les organitzacions estandarditzen cada cop més els seus sistemes al voltant del seu entorn (Outlook, Teams, SharePoint, OneDrive i Azure es converteixen en les opcions per defecte). Aquesta posició permet a Microsoft reinvertir molt en noves funcions, capes d'integració i suport, finançat en bona part amb diners públics europeus. Mentrestant, les empreses de programari europees queden desplaçades, no per manca de capacitat tècnica o d'innovació, sinó perquè els falta suport institucional: sense contractes públics ni visibilitat a les licitacions, costa molt que un proveïdor local creixi.
Seria injust fingir que marxar de Microsoft és gratis. El cost de migració, la compatibilitat de formats, la formació del personal i les diferències de funcions són motius reals perquè una institució es quedi on és, no simple inèrcia. Precisament per això té sentit començar per les càrregues de treball de més risc, com la comunicació i les reunions, on les dades són més sensibles i on ja hi ha alternatives europees madures, abans d'intentar canviar-ho tot de cop.
La ironia és que, mentre la UE parla molt de sobirania digital, ciberseguretat i innovació a través de marcs com Gaia-X i l'Estratègia Europea de Dades, la seva contractació diària sovint contradiu aquestes ambicions. Com informava el Financial Times, mentre la Comissió Europea defensa en públic la seva agenda de sobirania digital, la contractació del sector públic continua prioritzant les grans tecnològiques nord-americanes, cosa que dificulta que les empreses pròpies guanyin terreny. És una contradicció de política pública: s'anima les pimes i els innovadors europeus a innovar, però rarament se'ls recompensa. Sense un canvi seriós de mentalitat i d'estratègia de compra, Europa corre el risc d'externalitzar permanentment la seva columna vertebral digital.
Segons els indicis disponibles, el quadre espanyol i català no és gaire diferent del de la resta d'Europa: l'Administració de la Generalitat, els ajuntaments, les universitats públiques i la sanitat funcionen majoritàriament sobre eines de Microsoft i d'altres proveïdors nord-americans. A diferència d'Alemanya o Dinamarca, de moment ni l'APDCAT ni l'AEPD no han fet un pronunciament públic equivalent sobre l'ús de Microsoft 365 o Teams a l'administració; aquí la resposta ha arribat més aviat per la via de la infraestructura.
El juliol del 2026 el Govern va licitar un núvol públic sobirà, dins de l'Estratègia d'Autonomia Tecnològica (ESTRATEC), per allotjar dades de la ciutadania en infraestructura pròpia i reduir la dependència de proveïdors externs. És una peça d'infraestructura, no una eina de comunicació, i encara està en fase inicial, de manera que la capa de les eines del dia a dia queda oberta.
Mentrestant, una administració catalana ja té palanques per actuar sense esperar cap reforma europea. L'Esquema Nacional de Seguretat (ENS), regulat pel Reial Decret 311/2022, és una exigència determinant en les licitacions: el seu article 2.3 preveu que, quan un contracte implica tractar informació de sistemes del sector públic, el plec reculli els requisits de conformitat amb l'ENS, i això arriba també als proveïdors privats i estrangers. A més, les normes de contractació ja permeten incorporar criteris de jurisdicció europea i de localització de les dades. Com es tradueix tot plegat en un plec concret ho desenvolupem a la nostra guia de videoconferència sobirana per al sector públic i a l'anàlisi de si Zoom i Teams es poden fer servir legalment a la UE.
Per a la videoconferència i la col·laboració, el mercat europeu ja ofereix opcions allotjades dins de la UE i operades sota jurisdicció europea. Digital Samba n'és una: una de les poques solucions de videoconferència construïdes íntegrament a Europa i pensades per a equips moderns, serveis de telemedicina, institucions educatives i organitzacions del sector públic. I el que la distingeix va més enllà de les funcions: són els principis sobre els quals s'assenta.
A diferència dels proveïdors nord-americans, Digital Samba allotja i processa les dades a infraestructura europea. Com a empresa amb seu a Barcelona, opera sota jurisdicció europea i no està subjecta a lleis d'accés extraterritorial com la CLOUD Act. La infraestructura de producció funciona als Països Baixos, amb infraestructura de reserva a Alemanya i capacitat addicional en proveïdors europeus, sense cap hiperescalador nord-americà en el trànsit de les trucades. A la pràctica, això vol dir:
Per als casos d'ús de comunicació i col·laboració interna on les institucions de la UE recorren per defecte a Microsoft, Digital Samba funciona com una alternativa europea a Microsoft Teams que manté les reunions, el xat i les gravacions allotjats a infraestructura europea. Val a dir què és i què no és: no és el reemplaçament d'una suite completa de col·laboració com Microsoft 365, sinó vídeo sobirà que pots incrustar al teu propi servei o fer servir ja fet. Per a comunicacions confidencials amb clients, la videoconferència per al sector legal manté tot el recorregut de les dades sota control europeu. Si vols el context de fons, el tractem a l'estratègia de codi obert de la UE i la sobirania del vídeo.
Si la UE es pren seriosament la sobirania digital, ha d'anar més enllà de la retòrica i donar suport actiu a alternatives pròpies i respectuoses amb la privadesa, amb finançament per a la innovació i, sobretot, amb canvis estructurals en la contractació i la regulació. L'informe Draghi sobre la competitivitat europea, encarregat per la Comissió, reconeix que construir des de zero rivals a l'escala dels gegants nord-americans potser ja no és realista, però insisteix que, per raons de sobirania, Europa ha de mantenir una indústria de núvol pròpia capaç d'oferir solucions de confiança. Això demana estàndards per a la contractació pública que donin un terreny de joc més just a empreses europees com Digital Samba. Sense aquests canvis, Europa continuarà externalitzant la seva infraestructura digital i, amb ella, la seva autonomia.
Segons l'informe de l'Open Cloud Coalition, Microsoft podria arribar fins al 77% del mercat de programari de productivitat de la UE, amb estimacions de fins al 90% en programari d'oficina i fins al 84% en eines de col·laboració a escala de la UE. En les licitacions públiques, la seva quota de mencions va del 72% al 91% el 2023 i puja a entre el 89% i el 100% el 2024. L'OCC és una coalició del sector, de manera que les xifres s'han de llegir amb aquest context, però la tendència la confirmen diverses fonts independents.
Perquè la sobirania depèn de qui controla les dades, no només d'on s'emmagatzemen. Sota la CLOUD Act dels EUA, un proveïdor amb matriu nord-americana pot ser obligat a lliurar dades a les autoritats dels EUA encara que els servidors siguin a Europa. Per això un centre de dades europeu, o fins i tot un «núvol sobirà» operat per un soci local, no treu per si sol l'exposició a la llei estrangera si l'empresa matriu és nord-americana.
El maig del 2025, segons l'agència Associated Press, el fiscal en cap de la CPI, Karim Khan, va perdre l'accés al seu correu de Microsoft després de les sancions nord-americanes i va traslladar-lo a Proton. Microsoft va negar haver suspès els serveis i va atribuir el trasllat a la mateixa CPI, però el cas va encendre el debat europeu sobre la dependència d'infraestructura governada per lleis de fora de la UE.
Sí. Per a la videoconferència i la col·laboració, diversos proveïdors europeus ofereixen serveis allotjats dins de la UE i operats sota jurisdicció europea, cosa que elimina l'exposició a la llei extraterritorial nord-americana. Digital Samba n'és un exemple, amb seu a Barcelona i allotjament europeu. No reemplacen una suite completa com Microsoft 365, però cobreixen les peces més sensibles (vídeo, reunions, gravacions) sota control europeu.